![[9788499040332_04_l.jpg]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizIGG0uSf3g2e2k5PpbKkBpJRO4J9VKoAAOZCSimgmMPYUY_zBopBI4g9WuA33_JflnROxGICWx2uxl-5Zyxta2UYjRCmsuyhMon2x1ep7TVgScguAnhXtuLEwY6oKosKMoGh2KtRLjlub/s1600/9788499040332_04_l.jpg)
Maria no se sent còmoda a casa. Hi ha els típics conflictes familiars amb els pares i un germà drogoaddicte. En vista de la por que pren al seu germà, fuig a Carcassona on viu Charles. Però amb ella s’enduu una estranya medalla que conté una maragda. Només quan la llueix en un dels actes culturals que es fan a l’estiu a Carcassona, Monsieur Brouart la reconeixerà i començarà una llarga i trepidant història per aconseguir el graal càtar, sobre el qual pesa una greu maledicció que s’anirà complint sense excepcions.
Aquest llibre ha guanyat el 29é Premi Enric Valor de novel·la juvenil.
Feu-ne un tast:
—Alto, Mr. Rahn! —va cridar.
Però en un acte reflex, Wilhelm va tirar mà a la llum que l’enllu- ernava, se’n va apoderar i, com va poder, es va posar a córrer cap a l’interior de la cova, tot deixant-nos a les fosques. De res no va servir que Charles provara d’eixir corrents darrere seu. En abandonar Wilhelm Rahn la sala, ens vam quedar a les fosques, i Charles va haver de retrocedir seguint les veus de Mr. Brouart i meues, tot mirant de no ensopegar amb les parets de la cova.
—I, ara, què? —vaig preguntar amb la veu tremolosa.
—Esperem que Mr. Bétancourt, si no ens troba a fora, pense que ens hem quedat tancats ací dins… Mentrestant, podem seure i descansar —va dir Mr. Brouart, tot mostrant la màxima tranquil·litat que va poder.
Vam seure, ja que el terra, allà, estava sec. Mr. Brouart s’excusà per no haver previst que Wilhelm li podia haver arrabassat la llanterna de les mans.
—Si més no, sabem que la Pedra de llum és allà —va trobar una eixida positiva a tota aquella situació.
Però la nostra satisfacció va durar poc. Vam sentir com una fressa llunyana. Ens vam posar a l’aguait, per si era el sergent Bétancourt, tot i que a Mr. Brouart li va estranyar tanta diligència. De sobte la sala es va il·luminar. I vam veure per un instant la figura de Wilhelm retallada sobre la roca del fons que es dirigí raude com una llebre al cofre, en va agafar la Pedra de llum i va tornar a fugir, abans Charles no haguera tingut temps de reaccionar. El silenci més pregon, críptic, no es podia comparar al silenci petri que es va produir en els nostres cors. En un moment s’havia esfumat tota l’esperança de recuperar la Pedra de llum, la maragda de Llucifer, el Grial dels càtars. I aquest silenci aclaparador es va allargar durant unes hores fins que vam sentir una fressa llunyana, unes veus que semblaven humanes. Perquè ja no sabíem si havíem quedat atrapats en un infern de foscor i silenci on, si no ens trobaven, acabaríem morint. Aleshores Mr. Brouart començà a cridar:
—Qui hi ha? Sergent Bétancourt?... Allo, allo, Nous sommes ici, sergeant!
Vam sentir que algú cridava per a fer-se sentir.
—Monsieur Brouart? Monsieur Brouart?... —semblava sentir-se.
Cada u cridava pel seu costat fins que les veus van anar acostant-se. I, finalment, es van veure unes clarors per la banda per on havíem entrat.
—Sergent! Sergent! —cridàvem els tres, mentre ens posàvem drets i féiem uns passos cap a la claror que es veia cada vegada més propera.
Poc després hi van aparéixer unes figures retallades en la cova. N’eren tres. En acostar-se, vam veure dos agents de policia, u d’ells el sergent Bétancourt, i, entre mig, Wilhelm Rahn…
Torna al BLOC.
—I, ara, què? —vaig preguntar amb la veu tremolosa.
—Esperem que Mr. Bétancourt, si no ens troba a fora, pense que ens hem quedat tancats ací dins… Mentrestant, podem seure i descansar —va dir Mr. Brouart, tot mostrant la màxima tranquil·litat que va poder.
Vam seure, ja que el terra, allà, estava sec. Mr. Brouart s’excusà per no haver previst que Wilhelm li podia haver arrabassat la llanterna de les mans.
—Si més no, sabem que la Pedra de llum és allà —va trobar una eixida positiva a tota aquella situació.
Però la nostra satisfacció va durar poc. Vam sentir com una fressa llunyana. Ens vam posar a l’aguait, per si era el sergent Bétancourt, tot i que a Mr. Brouart li va estranyar tanta diligència. De sobte la sala es va il·luminar. I vam veure per un instant la figura de Wilhelm retallada sobre la roca del fons que es dirigí raude com una llebre al cofre, en va agafar la Pedra de llum i va tornar a fugir, abans Charles no haguera tingut temps de reaccionar. El silenci més pregon, críptic, no es podia comparar al silenci petri que es va produir en els nostres cors. En un moment s’havia esfumat tota l’esperança de recuperar la Pedra de llum, la maragda de Llucifer, el Grial dels càtars. I aquest silenci aclaparador es va allargar durant unes hores fins que vam sentir una fressa llunyana, unes veus que semblaven humanes. Perquè ja no sabíem si havíem quedat atrapats en un infern de foscor i silenci on, si no ens trobaven, acabaríem morint. Aleshores Mr. Brouart començà a cridar:
—Qui hi ha? Sergent Bétancourt?... Allo, allo, Nous sommes ici, sergeant!
Vam sentir que algú cridava per a fer-se sentir.
—Monsieur Brouart? Monsieur Brouart?... —semblava sentir-se.
Cada u cridava pel seu costat fins que les veus van anar acostant-se. I, finalment, es van veure unes clarors per la banda per on havíem entrat.
—Sergent! Sergent! —cridàvem els tres, mentre ens posàvem drets i féiem uns passos cap a la claror que es veia cada vegada més propera.
Poc després hi van aparéixer unes figures retallades en la cova. N’eren tres. En acostar-se, vam veure dos agents de policia, u d’ells el sergent Bétancourt, i, entre mig, Wilhelm Rahn…
Torna al BLOC.
